Una casa enmig d'un bosc d'alzines

Quan vaig començar a imaginar-me aquesta casa bàsicament el que pretenia era construir un edifici que s'integrés totalment al lloc. 

El paisatge de Rupià està associat a un aqüífer d’origen volcànic, sobre un estrat geològic molt mes antic —on successives capes d’argiles i pedra sorrenca conforma el paisatge terrassat de la serralada de Terra Negre— que de forma natural s’alimenta de la pluja i desaigua a traves de fonts per les rieres de Santa Margarida i del Brancós. 

La casa està situada a la vessant de llevant de la Talaia de Rupià, als marges del paisatge terrassat, orientat a mar i a la plana al·luvial del Ter. Per tant, està sota la influència del clima marí. A l'hivern no hi gela pràcticament mai i a l'estiu manté una ambient fresc, sense arribar mai a temperatures extremes, gràcies al vent del sud-est —el garbí— que porta aire fresc del mar.  

Originalment, la parcel.la estava dividida en dues parts: a la cota més alta, hi havia un bosc dominat per pins molt alts que tapaven unes alzines primes que intentaven créixer per sota, buscant la llum. A la terrassa més baixa hi havia un camp de cultiu envoltat d’alzines que afavorien la contenció de la terra dels marges. Entre els arbres dels marges, com per una finestra natural, hi intuïes les vistes de la plana i les Illes Medes.

Les condicions climàtiques i de vegetació de l’emplaçament eren idònies i permetien dissenyar una casa que complís amb les condicions geomorfològiques que Vitruvi considerava bones per l’establiment d’una vil.la romana. 

La intenció era construir amb el material que pogués proporcionar el propi emplaçament. La composició del terreny —capes d’argila i pedra sorrenca— proporcionava la matèria primera principal: la terra. Com que la casa hauria d’estar dins d’un bosc, vaig voler fer una casa amb un esperit constructiu primitiu, i la terra s’hi adeia. Les cultures arcaiques, anteriors al classicisme grec i a la cultura de l'arquitectura romana, com els ibers, els amazics del nord d'Àfrica, els etruscos... construïen bàsicament amb fang. A tot el sector occidental del Mediterrani, els Ibers i els Amazics construïen amb la tècnica de la tàpia o dels tovots. Per construir amb aquestes tècniques vaig anar a buscar paletes a l'Atles marroquí que sabessin convertir el fang en parets de tàpia, i una vegada analitzada la terra i sabent com podia millorar la composició del material per construir les parets, ho vam tirar endavant.

Vam fer una casa de tàpia. 

I bé, després, la idea del disseny surt de la voluntat d'integrar tots els elements. Per exemple, fer servir l’arbreda existent. Jo tenia un projecte inicial que definia la casa en forma de L. En veure que una alzina propera dirigia la copa cap a la casa, vaig trencar l’angle recte de la L donant-li una forma dentada que penetrés a l’interior del menjador i la sala i deixés camí a la intenció de l’arbre. Aprofitant aquest gest, esperant l’ombra de l’alzina, hi vaig ubicar un estany. Els element d’aigua, amb un brollador que la fa recircular, vegetació i peixos que es mengin les larves dels mosquits, ajuden a donar un clima fresc i un espai harmoniós i relaxant. 

Si distribueixes les obertures de manera que la ventilació creuada circuli des dels patis passant per l’estany i cap a l’interior de la casa, ajudes molt a refrescar la casa a l’estiu. A més, vaig col·locar aquestes mantes de llana, fetes per teixidores de l’Atles Marroquí, com a cortines i així protegir de la calor i el fred. Tot aquest conjunt d’estratègies són les que han generat el disseny bioclimàtic d'aquesta casa. 

Bioclimàtic vol dir que fas intervenir tots els elements de l'entorn, tant el material constructiu com la vegetació existent, per a climatitzar la casa. La converteixes en un organisme viu.

A la vegada, l'arquitectura genera una sèrie de llums, de vibracions, com aquestes ombres i reflexos del sostre, i de sorolls, que fan que la casa no només sigui orgànica, sinó molt més sensual. 

En el disseny, l'important és aconseguir una composició harmònica, que hi hagi un equilibri. Dissenyes les proporcions de tots els elements de manera que generes ordre en tota la casa. Que no hi hagi res que et foti mal de cap, que tot permeti un experiència harmoniosa de l'espai. En el cas d'aquesta sala menjador, vaig fer servir l'horitzontalitat de les obertures. Diràs que és una contradicció, que les obertures són verticals. Però les dues finestres generen una horitzontal amb el sostre de fusta i canya molt brutalista per sobre, i per sota les textures són molt més suaus. Això ho fan els japonesos, oi? També les feia el Wright, aquestes horitzontalitats.

La casa és molt orgànica perquè s'estén pel terreny. De fet és tan versàtil que abans d'acabar-la vaig decidir transformar-la: el passadís que distribuïa totes les habitacions el vaig treure per posar-hi banys i fer que la casa tingués una doble funció: la casa familiar, d’una banda, i uns espais que poden funcionar de forma independent on poden conviure altres famílies. Els meus fills, amics, o com a espais, fins i tot, que podem llogar.

El bosc i l'hort, en definitiva, són un jardí funcional. El que era bosc es va quedar com a bosc, traient pins i deixant espai perquè les alzines poguessin créixer bé. A la feixa de baix hi ha el jardí, que és l'hort, el mur de tàpia que arrecera els cítrics i la piscina natural. La piscina, que funciona amb fito-depuració, ha d'estar a la vora de l'ombra, no a l'ombra del tot. Aquí, els arbres hi donen molta ombra. De fet, a l'hivern es gela perquè el sol és molt baix i gairebé no hi toca. Però això millora l'aigua, que es manté transparent perquè gelant-se no agafa opacitat per culpa de les algues.

Després, l'aigua. No vaig voler fer un pou, ni volia gastar gaire aigua del poble; el que faig és recuperar l'aigua que es gasta a la casa amb una depuradora natural. Recullo aquesta aigua i la faig servir per regar l'hort. A més, he fet també una cisterna que acumula l'aigua d'escorrentia. Però no només de la coberta, també del jardí de dalt a través d'uns pous de captació que porten l'aigua bastant neta a la cisterna. Acumulo 70 metres cúbics, que em permet regar l'hort durant els mesos de juny i juliol. 

Aquest hivern vinent, quan tingui diners, trauré aquesta alzina que està malalta i apunt de caure. Vull posar una olivera d'aquestes altes, saps? Que em mantingui la mateixa sensació que tinc ara amb l'obertura. Una olivera salvatge quedarà molt bé. 

L’olivera amb l'alzina em recorda la decadència del camp, quan s'abandona l'olivar i l'alzina n’ocupa l'espai. Però l’olivar persisteix, i de vegades es troben alzines i oliveres, subsistint plegades. La naturalesa dona un punt de decadència a l'arquitectura, perquè el que crea la naturalesa es barreja molt ràpidament amb el que ha creat l'home. I es compenetren els dos mons, de vegades. Si ho cuides, poden conviure una alzina i una olivera juntes. Però entès com a jardineria. Sí, perquè jo aquestes alzines, per exemple, les podo cada quatre o cinc anys. Les del costat sud les podo per dalt, i les que estan sobre la casa per baix. Així m'entra la llum d'hivern per sota la copa de l’arbre i a l'estiu no, perquè em fa ombra, és perfecte. És una manera de podar els arbres per aprofitar el màxim possible, tant a l'hivern com a l'estiu. Un altre manera de millorar la climatització de la casa de forma natural.